Les meves tardes transcorren en una cel·la lliure, un joc que, com tots, son simples maneres de passar l’estona, de matar el temps implacablement, de malbaratar l’estona per una manca de motivacions que vaig arrossegant com qui arrossega un sac pesant i feixuc, i quant te n’adones que l’existència et rellisca de les mans i se t’escapa entre els dits com fins grans de sorra, aleshores em rasco el cap i faig una ganyota, miro a dreta i a esquerra, al sostre i les finestres i a fora ja és fosc, és vespre i negre nit, a la serra que hi ha a nord fan pampallugues les llumetes del capdamunt dels molins de vent arrenglerats formant ecològic parc eòlic, i ara fins i tot fan bonic, s’acosta el Nadal i semblen arbres guarnits. Afora ja és fosc i fa fred, l’estufa de llenya és encesa, les gates dormen en llocs estratègics, a la tele fan una pel·lícula, hi ha una llum verda que s’apaga i s’encén, vaig corregint el que escric, m’aturo mirant el cursor de la pantalla i miro les lletres del damunt i l’espai en blanc que queda sota, i el cursor apareix i desapareix intermitentment, poso la darrera coma, que no serà la darrera fins que no hi posi el punt final, decideixo prescindir de les comes ja ho he vist en un llibre d’un autor portuguès en Saramago i la veritat és que costa llegir un text sense comes tenen la seva utilitat fan que la lectura sigui més pausada i que adquireixi ritme poso la ela en majúscula de la primera paraula que he escrit que és un article femení en plural.