Les capses de medicines porten al seu interior aquests plàstics que som com una mena d'oueres on tancades hermèticament van les pastilles o càpsules, i a més, un paperet amb un munt de doblecs on hi ha tot un seguit d'explicacions sobre el medicament, que va des de la formulació, les propietats farmacològiques dels ingredients i la seva funció, els pesos de cada component, quina o quines malalties o símptomes cura o alleuja, com usar el medicament en funció a l'edat del pacient, així com l'interval en que s'ha de prendre la dosi, sempre sota recomanació del metge, quina manera hem de desar el medicament, etc. No estaria malament adjuntar una lupa per aquelles persones amb certes dificultats òptiques, i posats a demanar, unes instruccions de com plegar, un cop desplegat, el paper en qüestió. Un producte que porta tantes explicacions d'us i composició, tants advertiments i precaucions, pot despertar certes reticències pel que fa a la seva seguretat i eficàcia, i no sé si hi ha alguna estadística que digui quanta gent es llegeix les instruccions que incorporen tots els medicaments, i si els resultats fossin decebedors, vull dir que ningú se'ls llegeix, esbrinar si el motiu és la minúscula lletra o la pèrdua dels estreps a l'hora de plegar correctament les instruccions que tan encaridament ens recomanen que llegim abans d'ingerir la substància que el metge ens ha receptat. El bo del cas, és que quan he anat al metge i m'ha receptat la medicina que, sota el seu criteri mèdic, alleujarà o guarirà els meus mals, mai m'ha dit: -Sobre tot, quan arribi a casa llegeixis bé les instruccions-. Així que, si el que compris a la farmàcia t'ho ha receptat el metge de capçalera, quan arribis a casa i obris la capsa del medicament per que ja és l'hora de prendre-te'l, agafa el paper de les instruccions i llença'l a la paperera, t'estalviaràs un mal de cap per l'esforç de lectura que hauràs de fer i la sensació de que ets un analfabet per que no entens un borrall del que t'estan dient, i si no arribes a prendre't tota la capsa i encara et queden càpsules o pastilles, i creus que un altre dia n'has de menester, apuntat a un costat de la capsa, amb bolígraf, retolador o llapis: Mal de queixal, o Lumbago, o Mal de coll, o el trastorn que sigui, sempre i quant hagis llençat les instruccions d'us, ja que si no fos així, hauràs d' obrir totes les capses i llegir-te-les totes de nou. 

25 de novembre de 2006.

                                                         Dibuix de l'Eloi quan era petit, el meu nebo-net.

Despentinat, adormit, tontet, beneit, 

bocabadat, lleganyós, desmenjat, descalçat, descamisat, suat. 

Així és com em veu cada matí el mirall, 

que per molt que em miri, 

mai riu ni plora, impassible , 

em torna la mirada, 

em mostra com soc, 

soc el que em mostra, 

una mostra del que seré la resta de les hores, fins que s’apagui el dia.

Aquesta imatge és de quan era més jove.

Les meves tardes transcorren en una cel·la lliure, un joc que, com tots, son simples maneres de passar l’estona, de matar el temps implacablement, de malbaratar l’estona per una manca de motivacions que vaig arrossegant com qui arrossega un sac pesant i feixuc, i quant te n’adones que l’existència et rellisca de les mans i se t’escapa entre els dits com fins grans de sorra, aleshores em rasco el cap i faig una ganyota, miro a dreta i a esquerra, al sostre i les finestres i a fora ja és fosc, és vespre i negre nit, a la serra que hi ha a nord fan pampallugues les llumetes del capdamunt dels molins de vent arrenglerats formant ecològic parc eòlic, i ara fins i tot fan bonic, s’acosta el Nadal i semblen arbres guarnits. Afora ja és fosc i fa fred, l’estufa de llenya és encesa, les gates dormen en llocs estratègics, a la tele fan una pel·lícula, hi ha una llum verda que s’apaga i s’encén, vaig corregint el que escric, m’aturo mirant el cursor de la pantalla i miro les lletres del damunt i l’espai en blanc que queda sota, i el cursor apareix i desapareix intermitentment, poso la darrera coma, que no serà la darrera fins que no hi posi el punt final, decideixo prescindir de les comes ja ho he vist en un llibre d’un autor portuguès en Saramago i la veritat és que costa llegir un text sense comes tenen la seva utilitat fan que la lectura sigui més pausada i que adquireixi ritme poso la ela en majúscula de la primera paraula que he escrit que és un article femení en plural.

No sé si seré capaç d'escriure de tant en tant en aquestes pàgines. Escriure pot semblar fàcil però requereix de certa disciplina i constància, virtuts que no tinc en absolut, potser aquest espai estigui condemnat al fracàs d'entrada, però vaja, tot és provar-ho, no?